Sant Jordi , Abril 2010

La Diada de Sant Jordi

2010-04-19T14:00:00.000-07:00

La tradició de la rosa i el llibre és molt antiga i està molt arrelada en tota la societat i en totes les edats.

Les dones reben una rosa de seu estimat i ells són recompensats amb un llibre.

La tradició del llibre és senzilla d'explicar; aquest dia es commemora la mort de dues grans plomes de la Història de la Literatura: Miguel de Cervantes i William Shakespeare. Aquesta data està declarada per l'Unesco com el dia del llibre.

La història de la rosa, és més complexa, però està envoltada per una aurèola de romanticisme que la fan especial. Tot neix a partir d'una llegenda medieval:

"Hi havia una vegada un monstre que vivia en un llac al costat d'una petita ciutat. La seva presència tenia atemorida tota la població i el seu alè arribava fins a l'interior del recinte emmurallat. Per evitar la seva ira i no temptar la seva ferocitat, els ciutadans havien de portar-li cada dia dues ovelles. Però les ovelles es van acabar i el cruel animal amenaçava amb atacar i arrasar tota la població. Per això el rei va decidir lliurar persones. Va manar que tots els pares en donessin als seus fills, un per un a la fera, seguint un sistema d'atzar.

Però un dia, per aquest sistema, li va tocar a la filla del rei. Aquest, ple de pesar, va dir al poble que repartiria tots els seus béns si la princesa era dispensada de la seva mort segura.

El poble no ho va voler, fins i tot van amenaçar amb cremar el palau reial, per això va acceptar i va deslliurar la seva filla a la bèstia.

Quan la princesa ja havia fet gran part del camí sola, va passar per allà un cavaller sobre un gran corser blanc. Aquest, veient la donzella desconsolada li va preguntar què li passava. Ella s'ho va explicar i, quan es va adonar que el drac s'apropava cap a on eren, el cavaller va prendre la llança i es va enfrontar amb la cruel fera.

Sant Jordi, que era el cavaller, va ferir greument la bèstia, la va lligar amb el ceidor de la princesa i el van passejar per tota la ciutat com un gos indefens per demostrar que estava vençut.

Finalment, el cavaller li va clavar amb força la llança i el va matar definitivament.

De la seva sang, va néixer un roser bellíssim, del qual va tallar la rosa més bonica per lliurar-la-hi a la dama".

D'aquí neix la tradició de la rosa com a present del dia de Sant Jordi.

AMICS I AMIGUES

2010-04-19T04:40:00.000-07:00

Feliç qui ha viscut dessota un cel estrany,
i la seva pau no es mudava;
i qui d'uns ulls d'amor sotjant la seva gorga brava
no hi ha vist terrejar l'engany.

I qui estima els seus dies l'un per la vàlua de l'altre
estima, com les parts iguals
d'un tresor mesurat; i qui no va a l'encalç
del record que fuig per un altre.

Feliç és qui no mira enrera, on el passat,
insaciable que és, ens lleva
fins l'esperança, casta penyora de la treva
que la Mort havia atorgat.

Qui tampoc endavant el seu desig no mena:
que deixa els rems i, ajagut
dins la frèvola barca, de cara als núvols, mut,
s'abandona a una aigua serena.

Carles Riba

Poema escollit per: Ventura Masip

COR DELATAT

2010-04-19T04:38:00.000-07:00

Ara veurem, un cor
que l’ombra feia digne
en el foc i en el joc
i en la melancolia,
com sofrirà la llum,
marcat amb el teu signe.

He davallat al fosc
obrador de la vida:
l’he obert amb folla clau;
a les mans, que em tremien,
he tingut les sements
del miracle impossible.

He pujat al penyal
des d’on l’àguila mira,
taciturnes de sol,
quatre reials províncies;
hi he llançat una veu,
per la set que tenien.

M’ha dit fill seu la mar
perquè heretés les illes,
brusques sobre els rompents,
dolces, endins, de vinya;
no he esperat el most
que el mar per mi volia.

Me n’aniré per l’erm
a sol i a lluna viva;
les pedres parlaran
com folles que endevinen;
el cor farà el respòs
en llengua més antiga;
aquest cor delatat
que ignorem si sabia,
i que ara, en mots perduts,
em dirà si vivíem;
ens dirà si el record
ens fa créixer a la mort
o si encara a més vida.

Carles Riba

Poema escollit per: Mª Mercedes Gutiérrez

ONZE

2010-04-19T04:32:00.000-07:00

Després del joc, la llum descansa i deixa
sobre la teva pell un rastre lila
mentre jo amb calma faig baixar una reixa
que t'abstreu i t'allunya i et vigila.

Amb ferro a la mirada, doncs, faig créixer
les dunes que el teu cos de sempre estila,
i el golf solemne de carn on s'engreixa
el mar que sóc, embastardit d'Atila.

Des d'on et miro sembla que la lluna
del temps t'hagi enllustrat gestos i pell
només perquè jo hi trobi la fortuna.

I reconec, aleshores, castell
benigne, port, masmorra inevitable,
que també l'òxid dels anys és amable.

Antoni Puigverd

Poema escollit per: Fermín Hernández

ÀNGEL GROC

2010-04-19T04:29:00.000-07:00

Més enllà de l'insomni et reconec:
ets la viva presència del desig.
Sense esforç, amb els ulls clucs,
coneixes bé les tresques d'aquest cos
i el teu tret és encert.
Entre els espills de l'alba fas un solc
d'espessa i flonja calma.
Murs de quietud et guarden la tornada
al cel antic d'on véns, des d'on esperes
un altre crit,
el nostre crit immens i esperançat
de cada tarda, quan ja tot es fa buit
i temem, àngel groc, els rius de l'ombra.

Antoni Xumet

Poema escollit per: Catia

JO VOLDRIA SER POETA

2010-04-19T04:25:00.000-07:00

Jo voldria ser poeta
per poder tenir consol
i poder ofegar les penes
i espantar aquests pensaments.

Jo voldria alliberar
paraules que parlin d'amor,
paraules que parlin de pena,
paraules que parlin de mort

Jo voldria al vent llençar
paraules que parlin de joia,
paraules que parlin de tu,
i per mi puguin parlar.

Jo voldria poder trobar
aquest mot cristal.lí i pur,
per que te'l puguis endur
i no em puguis oblidar

Jo voldria ser poeta
per poder enterrar aquest dol
i poder ofegar les penes
i abeurar aquest desconsol.

Poema escollit per: Rosa Fontanals

CANÇÓ D’AMOR DAVANT D’UN COS NU

2010-04-19T04:17:00.000-07:00

Damunt d’un gravat de Manuel Humbert

Et pensaré, perquè només
el pensament té espera.
Tu reposes, pura en el que és;
jo construeixo el que era.

¿Prop de quin somni tinc els ulls,
que te’m creés més certa?
Rius i de tu mateixa et culls,
com una aurora oferta.

Vindrà el teu cos contra el meu temps,
el temps des d’on et miro
i m’atardo en els mots extrems
amb què intentava dir-ho.

Forma! L’ombra és alta i pregon
el vent d’amor que hi dansa;
t’hi perdré, amb els ulls i el món
i el cor, que sol no es cansa.

Carles Riba

Poema escollit per: Cristian Iván Solano

ANIVERSARI

2010-04-19T04:11:00.000-07:00

Que en els meus anys la joia recomenci
sense esborrar cap cicatriu de l’esperit.
O Pare de la nit, del mar i del silenci,
jo vull la pau - però no vull l’oblit.

Màrius Torres
Mas Blanc, 1 de setembre de 1942

Poema escollit per: David Creus

ABRIL

2010-04-15T05:43:00.000-07:00

Lliris morats, prada de trèvol,
núvols de neu, cel matinal.
Fulloles noves s'emmirallen a l'
estany d'aigua verge, benèvol.

És càndid el vol dels coloms.
Sàvia, la primera crea
l'ombra rosa dels arbres de Judea,
l'ombra grisa dels cinamons.

S'han acabat les violetes.
Cap al tard, la boira s'esmuny.
Xopes de blau, arribaran de lluny,
un vespre càlid, orenetes.

El sol, un vell sense esperança,
tímid com un infant s'acosta;
i cada tarda, quan se'n va a la posta
té una mica més de recança.

Màrius Torres, 1936

Poema escollit per: Pilar Cerqueda

FINESTRA

2010-04-15T05:35:00.000-07:00

Quan passa una oreneta, i dins meu hi ha un cel clar,
sembla que voli endins de la meva alegria;
però si passa quan dins meu no hi ha un bon dia,
ai, que lluny va!

Màrius Torres, 1941

Poema escollit per: Dolors Jaimejuan

LA CIUTAT LLUNYANA

2010-04-15T05:24:00.000-07:00

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d'ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda'ns: -la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha potser,
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,

batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze
que de torres altíssimes s'allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

Màrius Torres

Poema escollit per: Carlos Jordan

CANÇÓ DE PRIMAVERA

2010-04-15T05:21:00.000-07:00

Ja han esclatat les poncelles
de les roses i els clavells!
Ja han fet el niu els ocells,
i enamoren les doncelles!

Però el cant de la natura,
sols serà llunyà ressò,
d'una amorosa cançó,
de Creador i criatura.

Puix Déu Nostre Senyor,
d'Israel s'ha enamorat,
i el cel, l'aturar-se glat,
rera una història d'amor.

Rosa del meu Montserrat
ha fet de Siò Princesa,
perque fou, d'amor encesa,
Mare del Verb Encarnat.

D'Ella serem la fillada,
com infants que fan cridòria,
al voltant, dant a Déu glòria,
de la taula més amada.

Jacint Verdaguer

Poema escollit per: Salvador Llauradó, Milton Almeida

BARALLA DE DOS CECS CAPTAIRES

2010-04-15T05:19:00.000-07:00

Per negocis rivals
de cantonada,
estrategs de la nit
ara combaten.

Un inútil fanal
il·luminava
aquell odi brutal
de mans i plagues
blanquinoses dels ulls
sense mirada.

S’escometen tots dos,
garrots enlaire:
ferocitat atroç
de brontosaures.
Aguditzen sentits
d’oïda i tacte,
cautelosos, subtils,
per situar-se
en el terreny potser
més favorable
al resultat final
de la topada.

No falla ni un sol cop
l’endevinada
de l’ombra contra l’ombra.
S’esbotzaven
els cranis afaitats
—pedra picada—
i fins el moll de l’os
de l’espinada.

Després de llarga estona
de baralla,
un d’ells cau fent un crit
als peus de l’altre
i no es belluga més.
Tot ple de nafres,
el vencedor s’ajup
orientant-se
per la sang que s’escola
del cadàver.
La roba va palpant
amb molta pausa,
davalla vers l’infern
de les butxaques
i el buida del pecat
de la xavalla.

Salvador Espriu

Poema escollit per: Jaume Llorca

SEGON LLIBRE D'ESTANCES

2010-04-15T05:13:00.000-07:00

Jo que vigilo tant els meus desitjos lassos,
dona, pensava en tu per un amor del risc.
-I jo, on és el meu pensament, allà visc,
no on me porten els meus passos.

Jo et seguia, esmunyint-me per dins l'ombra del meu
fantasiar; et creies sola i mon ull sotjava
mentre, del goig de tu mateixa lenta esclava,
despullaves ton cos de neu.

Amb tot, ¿què pot haver-hi entre jo i tu, altiva
que com un déu et peixes d'orgull extenuat?
Si faig del meu senyera, et crido en un combat
que és teu sols essent fugitiva.

I si em reto, ¿què fóra el meu pler, sense orgull?
El flamissell que vaga damunt la inerta escorça.
I amb tot, un no res del teu voler em pot tòrcer.
Pensava en tu, i amb tot no ho vull.

Carles Riba

Poema escollit per: Àngels Ferrer

RABEIG DEL TER

2010-04-15T04:50:00.000-07:00

Quan plana enllà de l’aigua
per sobre la resclosa
el sol tornassolava
les fibres del corrent

de tanta vastitud
només el cor n’havia
el nus eternament.

Qui doncs per mi escoltava
o qui per mi aprenia
lliçons a l’aula freda?

Si d’ulls sobre el rabeig
en unitat sofrien
les forces de la ment

només a vora l’aigua
la vida era profunda
els nombres cavil·losos
les lletres radicals.

Segimon Serrallonga

Poema escollit per: Toni Perez

NO LLENCIS LES CARTES D ‘AMOR

2010-04-15T04:47:00.001-07:00

Elles no t’abandonaran.
Passarà el temps, s’esborrarà el desig
-aquesta fletxa d’ombra-
i els rostres sensuals, intel•ligents, bellíssims,
s’ocultaran en un mirall dins teu.
Cauran els anys i avorriràs els llibres.
Davallaràs encara,
i perdràs, fins i tot, la poesia.
El soroll fred de la ciutat als vidres
anirà esdevenint l’única música,
i les cartes d’amor que hauràs guardat
la teva última literatura.

Joan Margarit

Poema escollit per: Roman Benítez

L'AMOR VORA EL RIU

2010-04-14T07:18:00.000-07:00

Sílvia, ¿recordes l'amor vora el riu,
entre els verms i l'heura?
I l'aigua que corre, mirall que somriu
només que ens hi volguéssim veure!

Barques passaven plenes de cançons.
No les vèiem pas, només se sentien.
Veus d'aigua: Adéu, ens feien- i morien
del riu, igual i sempre nou, al fons.

Màrius Torres

Poema escollit per: Mercedes Mañanet i Antonieta, Roser Pedescoll i Virtudes

HISTÒRIA SAGRADA DELS GRAMÀTICS (FRAGMENT)

2010-04-14T07:09:00.000-07:00

[...]
Després... En tot el món on una ànima parla
hi ha hagut sempre un gramàtic a punt d'esclavitzar-la,
però, sempre impotent, i contemplant amb ràbia
aquella llengua viva que cap presó, cap gàbia,
no pot tenir reclosa, i que, sempre diversa,
sap crear el poema, la lletra, la conversa,
i es riu del professor que imagina que és seu
un domeny on tan sols hi pot manar el Déu
que va crear el Verb que fou l'inici i
serà probablement també la nostra fi.
[...]

Màrius Torres

Poema escollit per: Conchita Llavaneras i Esperanza

CANÇÓ A MAHALTA (FRAGMENT)

2010-04-13T05:10:00.000-07:00

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau.

I escolto la teva aigua tremolosa i amiga,
de la font a la mar, la nostra pàtria antiga.

Màrius Torres

Poema escollit per: Dolors Flix, Carmen Martínez

EL JERONI I LA MARGARIDA (CANÇÓ POPULAR)

2010-04-13T05:08:00.000-07:00

Tu aguantes la meva vida
lligadeta amb un cabell.
T'estimo tant, Margarida,
que el nas se'm torna vermell.

Quasibé sempre que passes
toquen a Missa major,
i pels carrers i les places
sembla que facin pregó.

"Aquesta és la Margarida,
la noia de cal Patxoc.
Qui la veu, té una sentida,
no sé si de gel o foc."

Ai, Margarida Patxoca,
no et casis amb cap forner,
cuida el garrinet i l'oca,
que jo ja m'esperaré.

-Ai, Jeroni, si m'estimes,
posa't el gec del revés
i no em diguis que t'aprimes,
que ja saps que a mi tant m'és.

Anirem a fira a Arbeca
que hi venen gínjols morats.
Si la venedora és guenya,
n'hi prendrem quatre grapats.

Un per la Verge Maria,
un altre per Sant Marçal,
A Sant Ruf n'hi donaria,
però té mal de queixal.

Dels grapats que tu t'endugues,
enterra un gínjol a l'hort,
que si ens morim a les dugues
sempre quedi algun record.

Màrius Torres

Poema escollit per: Engracia García

EL COMBAT DELS POETES

2010-04-13T05:04:00.000-07:00

"Què esperes, esperit distès igual que un arc?"
Joan Sales, Amarint

Poetes, com l'arquer que es dreça d'entre els morts
i, tibant el seu arc, encara espera vèncer,
en el combat obscur per la nostra remença
tibem els nostres arcs amb un suprem esforç.

Sagitaris damnats, la nostra ànima tensa
dobleguem. És la corda dolorosa que es torç
i paga, sota els dits implacables i forts,
el vol de les sagetes amb la seva sofrença.

Com més dur serà el braç i més potent el puny,
els àgils projectils arribaran més lluny
i serà més daurat el vi de la victòria.

I del nostre esperit, distès igual que un arc,
els versos volaran amb un impuls tan llarg
que es perdran en el cel inútil de la glòria.

Màrius Torres

Poema escollit per: Joana López, Antoni Cabrera

AIXÍ UN NÚVOL ES FON

2010-04-13T05:02:00.000-07:00

Així un núvol es fon i deixa el cel més blau.
Així una fulla pensa que es fa lliure quan cau,
i s'apaga aquest vespre tan lent i tan segur,
sobre els camps, pels camins on ja no va ningú.
Així en la fosca es perd el pas del vagabund.
Déu meu ja estic a apunt.
Ja vençut, però encara sota el meu estandard.

Màrius Torres

Poema escollit per: Ramona Paris

CANT DE L'ENYOR

2010-04-13T04:52:00.000-07:00

Ni que només fos
per veure’t la claror dels ulls mirant el mar.
Ni que només fos
per sentir el frec d’una presència.
Ni que només fos
poder-nos dir un altre adéu serenament.

Ni que només fos
pel suau lliscar d’un temps perdut al teu costat.
Ni que només fos
recórrer junts el bell jardí del teu passat.
Ni que només fos
perquè sentissis com t’enyoro.
Ni que només fos
per riure junts la mort.

Ni que només fos
poder-nos dir un altre adéu serenament.
Ni que només fos
perquè sentissis com t’enyoro.
Ni que només fos
per riure junts la mort.

Lluís Llach

Poema escollit per: Lydia Salla

LA MARE

2010-04-13T04:50:00.000-07:00

El nen és petit
i mig adormit
la mare, s´el mira
i junt al bressol
no el deixa mai sol
joiosa suspira.

I vetllant el seu son amb amor
ella pensa tranquil·la i ditxosa
el meu fill val un món
i un tresor,
i l´adorm tot cantant-li amorosa.

Fes nones reiet,
fes nones fill meu
que ets un angelet,
que m´ha enviat Dèu.
Li besa la cara
el besa al front
petons d´una mare
lo més gran del món

El nen és més gran,
la mare plorant
li diu cada dia
no surtis de nit
i fuig dels brugits
treballa, estudia

I tapant-li els defectes què té
l´aconsella amb carinyo
i el guia
pel camí del treball i del bé
que és lo que ella desitja i ansia.

Perdona´m fill meu
però jo t´haig de dir
que el meu cor et veu
per molt mal camí
Quin mal t´aconsella?
deu ser algun ningú
fes cas d´una vella,
que sols viu per tú.

Veien-te perdut,
per tots despreciat
per què no has vingut
aquí al meu costat?
no abaixis la cara,
Aixeca el front,
que et queda una mare,
lo més gran del món!

Dyango

Poema escollit per: Cristobalina Pueyo

CANÇÓ DE PLUJA

2010-04-13T04:49:00.000-07:00

No sents, cor meu, quina pluja més fina?
Dorm, que la pluja ja vetlla el teu son...
Hi ha dues perles a la teranyina,
quina conversa la pluja i la font!
No sents, cor meu, quina pluja més fina?

No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
Canten les gotes damunt la teulada,
ploren les gotes damunt del replà...
Gotes de pluja, gardènia que es bada...
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?

¿No sents, cor meu, quina pau més divina,
amb la música dels núvols desfets?
Pluja de nit, delicada veïna,
dentetes d'aigua en els vidres quiets...
No sents, cor meu, quina pau més divina?

¿No sents, cor meu, que la pena se'n va,
dintre aquest plor de la pluja nocturna,
i les estrelles somriuen enllà?
Enllà somriu un mantell tot espurna...
No sents, cor meu, que la pena se'n va?

No sents, cor meu, quina pluja més fina?
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
No sents, cor meu, quina pau més divina?
No sents, cor meu, que la pena se'n va?
No sents, cor meu, quina pluja més fina?

Josep Maria de Sagarra

Poema escollit per: Fernando Barranco

EL CAMÍ QUE NO FAIG

2010-04-13T04:46:00.000-07:00

Passejaria amb tu per una vella
ciutat desconeguda i m'hi perdria.
Ara em perdo també, sense ni moure'm,
i em cansa molt el camí que no faig
i la incertesa estulta de les hores.
Fràgil, el temps se m'esmenussa als dits,
transcorre absurdament entre foteses
i, desvalgut, veig allunyar-se i perdre's
l'ombra del jo tenaç i reptador
que ha conviscut amb mi tota la vida.
Potser per això enyoro, melancòlic,
poder passejar amb tu per una vella
ciutat desconeguda, sense rumb,
i perdre'm pels carrers més solitaris.

Miquel Martí i Pol
(1929 - 2003)
Temps d´interluni

Poema escollit per: Carlos Durany

LES MUNTANYES

2010-04-13T04:45:00.001-07:00

A l’hora que el sol se pon,
bevent al raig de la font,
he assaborit els secrets
de la terra misteriosa.
Part de dins de la canal
he vist l’aigua virginal
venir del fosc naixement
a regalar-me la boca,

i m’entrava pit endins...
I amb els seus clars regalims
penetrava-m’hi ensems
una saviesa dolça.

Quan m’he adreçat i he mirat,
la muntanya, el bosc i el prat
me semblaven altrament:
tot semblava una altra cosa.

Al damunt del bell morir
començava a resplendir
pels celatges carminencs
el blanc quart de lluna nova.

Tot semblava un món en flor
i l’ànima n’era jo.

Jo l’ànima flairosa de la prada
que es delia en florir i ser dallada.

Jo l’ànima pacífica del ramat,
esquellejant pel bac mig amagat.

Jo l’ànima del bosc que fa remor
com el mar, que és tan lluny en l’horitzó.

I l’ànima del saule jo era encara
que dóna a tota font son ombra clara.

Jo de la timba l’ànima profonda
on la boira s’aixeca i es deixonda.

I l’ànima inquietaa del torrent
que crida en la cascada resplendent.

Jo era l’ànima blava de l’estany
que guaita al viatger amb ull estrany.

Jo l’ànima del vent que tot ho mou
i la humil de la flor quan se desclou.

Jo era l’altitud de la carena...

Els núvols m’estimavaen llargament,
i al llarg amor de l’ennuvolament
congriava’s mon ànima serena.

Sentia la delícia de les fonts
naixe’ en mon si, regal de les congestes;
i en l’ampla quietud dels horitzons
hi sentia el repòs de les tempestes.

I quan el cel s’obria al meu entorn
i reia el sol en ma verdosa plana,
les gents, al lluny, restaven tot el jorn
contemplant ma bellesa sobirana.

Però jo, tota plena de l’anhel
agitador del mar i les muntanyes,
fortament m’adreçava per dû al cel
tot lo de mos costats i mes entranyes.

A l’hora que el sol se pon,
bevent al raig de la font,
he assaborit els secrets
de la terra misteriosa.

Joan Maragall

Poema escollit per: Enric Mora

LES TEVES MANS

2010-04-13T04:39:00.000-07:00

Embolcallen amb vels goig i tristesa.
Són sostre d'una xarxa de perfum,
són els ventalls, amor, del meu costum
i serveixen d'espasa a la sorpresa.
M'agraden quan alegen entre el fum
o quan remouen brins de senzillesa;
les teves mans són alegria encesa
i fulles d'un pomer al clar de la llum.
Castellets de l'amor. Flames de ploma.
Són banderetes del teu parlar. Són
i toquen sense pes, clares d'un món
que tu modules des dels teus Bagdads.
Respires per les mans, amor. Són poma
i estel saboner quan renten els plats.

Joan Brossa
(1919-1998)
Flor de fletxa

Poema escollit per: Juan Paredes

ADVERS AL VENT

2010-04-13T04:23:00.000-07:00

No preguntis si penso
encara en els vells dies
dels senyors, si recordo
com lentament morien
els jardins, les paraules.
He perdut. Ai, caiguda
de l'allunyat per l'íntim
camí que només porta
on ja no sóc, designi
d'oblidar hores, núvols,
el meu nom de naufragi!
Vençudíssim, sentint-me
advers al vent, segura
presa del mar, no vulguis
saber si penso encara
en la llum dels vells dies.

Salvador Espriu

Poema escollit per: Simón Ferreiro

DOLÇ ÀNGEL DE LA MORT

2010-04-13T04:21:00.000-07:00

Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val
que vinguis ara.
Ara no temo gens el teu bes glacial,
i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara
de més enllà del gual.

Dels sofriments passats tinc l’ànima madura
per ben morir.
Tot allò que he estimat únicament perdura
en el meu cor, com una despulla de l’ahir,
freda, de tan pura.

Del llim d’aquesta terra amarada de plors
el meu anhel es desarrela.
Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç
en una nau sense timó, ni rems, ni vela,
ni llast de records!

I tot el meu futur està sembrat de sal!
Tinc peresa de viure demà encara...
Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara,
el dolor que m’espera em fa mal...

I gairebé donaria, per morir ara
—morir per sempre—, una ànima immortal.

Màrius Torres
Setembre 1936

Poema escollit per: Carmen Llona, Inés Preciados, Julia Campos, Remei Duaigües, Jaume Bellet

AL VESPRE

2010-04-13T04:20:00.000-07:00

Com una ofrena dolorosa,
Vespre, a l’hora del teu retorn,
et porto, en una almosta, fosa
tota la cendra del meu jorn.

Cendra de flor, cendra d’espina,
d’haver cregut, d’haver estimat;
per a moldre aquesta farina
cada instant fou un gra de blat.

Freda i feixuga, no la irisa
cap joc de llum o d’esperit.
És una pols amarga i grisa
que s’endurà el vent de la nit.

Vine a impregnar-la del teu hàlit,
Vespre, rei dels perfums serens!
Crema-hi, encara, amb un bes pàl·lid,
un impalpable àtom d’encens

que ungeixi la trèmula conca
i la cendra a punt de volar,
mentre el foc que mai no s’estronca
incinera ja per demà.

Màrius Torres
11 novembre 1942

Poema escollit per: Guillermo Rodríguez, Dolors Traveria, Dolors Martínez

MOLT LLUNY D'AQUÍ

2010-04-13T04:14:00.000-07:00

Hi ha una ciutat, molt lluny d'aquí, dolça i secreta,
on els anys d'alegria són breus com una nit;
on el sol és feliç, el vent és un poeta,
i la boira és fidel com el meu esperit.

L'Orient hi deixà la seva sang de roses,
la mitja lluna càlida del seu minvant etern
i, enllà d'un gran silenci de persianes closes,
un riu profund que corre per una nit d'hivern.

Als antics carrerons, plens de fervor, arriba
jo no sé de quins segles un gris d'amor i encens;
el so de les campanes hi té l'ànima viva
i el seu batec és lliure com el del cor dels nens.

Allí, més bells encara que els parcs en primavera,
els camps humils i alegres s'obren al capaltard;
en el seu gran repòs l'ànima es fa lleugera
com enmig de la vasta paciència del mar.

Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara,
que aqueslls camins fondals de xops i de canyars.
El seu record fa un ròssec de recança al meu pas;
torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare.

Màrius Torres
12 de juny, 1939

Poema escollit per: Mª Teresa Eroles, Anna Mª Carrera, Paquita Toldrà i Àngels, Núria Martí, Pepi Naranjo, Anna Bestregui, Glòria Falcó, Teresa Inglés

La diada de Sant Jordi 2010

2010-04-09T03:35:00.000-07:00

En motiu de la diada de Sant Jordi i del centenari de Màrius Torres, els usuaris de la Xarxa de Telecentres de Lleida, hem decidit crear aquest bloc per compartir els poemes que hem trobat per internet, i que gràcies a les noves tecnologíes, volem compartir amb tots vosaltres.