ONZE

Després del joc, la llum descansa i deixa
sobre la teva pell un rastre lila
mentre jo amb calma faig baixar una reixa
que t'abstreu i t'allunya i et vigila.

Amb ferro a la mirada, doncs, faig créixer
les dunes que el teu cos de sempre estila,
i el golf solemne de carn on s'engreixa
el mar que sóc, embastardit d'Atila.

Des d'on et miro sembla que la lluna
del temps t'hagi enllustrat gestos i pell
només perquè jo hi trobi la fortuna.

I reconec, aleshores, castell
benigne, port, masmorra inevitable,
que també l'òxid dels anys és amable.

Antoni Puigverd

Poema escollit per: Fermín Hernández