COR DELATAT

Ara veurem, un cor
que l’ombra feia digne
en el foc i en el joc
i en la melancolia,
com sofrirà la llum,
marcat amb el teu signe.

He davallat al fosc
obrador de la vida:
l’he obert amb folla clau;
a les mans, que em tremien,
he tingut les sements
del miracle impossible.

He pujat al penyal
des d’on l’àguila mira,
taciturnes de sol,
quatre reials províncies;
hi he llançat una veu,
per la set que tenien.

M’ha dit fill seu la mar
perquè heretés les illes,
brusques sobre els rompents,
dolces, endins, de vinya;
no he esperat el most
que el mar per mi volia.

Me n’aniré per l’erm
a sol i a lluna viva;
les pedres parlaran
com folles que endevinen;
el cor farà el respòs
en llengua més antiga;
aquest cor delatat
que ignorem si sabia,
i que ara, en mots perduts,
em dirà si vivíem;
ens dirà si el record
ens fa créixer a la mort
o si encara a més vida.

Carles Riba

Poema escollit per: Mª Mercedes Gutiérrez